WORK|OUT European Students’ Review

NOUS ENCANTS

The “Encants Vells”, Barcelona’s flea market is in danger.

| Albert Alsina Ferrando (BARCELONA). Els dies passen anònims. Hi ha dies assenyalats, però. Aquests, cada cop proliferen més, amb l’ajut totalment lucratiu dels mitjans de comunicació. Aviat tots els dies del calendari portaran la seva etiqueteta conmemorativa, i hi haurà llista d’espera per les efemèrides sobrants. Pot ser terrible! Es vendrien calendaris-llibre, on no només hi hagués espai pels sants, sinó que a més es detallés quina és la història que ha sortit d’una màniga i aquell pressís dia, no podia ser un altre es celebra. La qüestió és vendre’t alguna cosa, encara que sigui un dia, que ja no et pertany, que es lleva prefabricat.
Per això, o potser per altres coses, que el dia 1 de maig vingui a dir-se que és el dia del treballador, a més d’un i una li farà somriure o plorar. En un món on existeix encara la esclavitud, on la gent — no cal anar molt lluny — sobreveviu i es baralla per un plat de sopa calenta, on l’esclafat somriu al que l’esclafa perquè el pogui mantenir sota els seus peus, on hi ha gent que viu per treballar, i hi ha qui no pot viure perquè no treballa, no tenim prou amb un sol dia del treballador, per recordar-nos lo fotuda que està la cosa. Un dia per fer festa, per oblidar, per l’endemar tornar a treballar, si es pot.

Hi ha qui treballa, encarxofat i ben aposentat en la seva poltrona, una poltrona que com el sofà de casa, ja tindrà la marca del seu cos gravada. Hi ha d’altres, però, que la seva situació laboral tambaleja constantment, o dit d’una altra manera, la seva feina està en perill d’extinsió. Treballs que amb el pas del temps han estat empastas per l’oblit, persones que alberguen en llurs memòries els gestos d’uns treballs que ja no encaixen en els nous engranatges de la societat. Altres lluiten, contra les noves marees urbanístiques, contra les manies d’uns quants que a peu de mapa, dissenyen una ciutat a la seva mida. Si el que es tracta és fer diners i vendre imatge, uns Encants Vells o una Fira del Bellcaire com els que encara respiren a Barcelona, ja no tenen cabuda.
Podriem dir, que la situació d’uns quants treballadors d’aquest mercat gairebé centenari, ubicat al que es vol que sigui un dels nous centres de Barcelona, no respon a les espectatives, que apunten més cap a un altre Centre dels diners; ja anem veient les seves itencions, obres mastodòntiques, grans centres comercials, hotels de luxe, mega edificis d’oficines. Tanmateix noves pantallas, nous murs que dilapiden, les arrels d’un barri, torturat, esquinzat i assatjat. Ara ja tenim un Pirulo i un Tortell, i un bosquet dels encants que fa riure, de lo patètic. I aquest indret peculiar, plaça oberta a l’aire lliure, on pica el sol, i remenes entre objectes diversos, entre crits de la gent que s’empenta i es mira, i pregunta. Aquest lloc de l’atzar, on les mans passen i toquen, i les parades alberguen secrets, venedors clandestins que t’ensenyen llurs mercaderies d’amagat. Tot això té data de caducitat, encara que amb aquest llest de desterrar a uns treballadors i a llurs parades legals o ilegas, despersonalitzin encara més un pedaç de la seva preuada ciutat de nous encants.

| write to the author: aaferrando@telefonica.net