| contents |
| inside |
| europa |
| international |
| special censorship & free media |
| cultur |
 |
EL FORAT DE LA VERGONYA
Recently a big hole was dug by accident in the subsoil of a Barcelona’s neighborhood El Carmel. Some people have lost everything, houses and memories.
| Teresa Soldino Nicolás (Barcelona). En aquestos dies Barcelona viu pendent del seu subsòl. El fet que un gran forat inesperat aparegué sota terra al popular barri del Carmel com a conseqüència de les obres d’una nova línia de metro, i provoqués llavors l’enderrocament de varies finques que hi perillaven, ha remogut totes les inquietuds i preocupacions dels ciutadans/es de la ciutat. En aquest moment tothom mira amb recel cap al sòl, i es pregunta què collons passa a sota, o millor dit, què collons passa a sota del que no veiem.
Com a resultat, molta gent, moltes famílies, persones majors, no han perdut la vida però si han perdut la seua casa, les coses materials i les inmaterials de tota una vida, que com tots sabem, són al cap i a la fi les més importants. Després, hem pogut veure com remenaven entre la pols i les restes de les cases per trobar alguna mena de resta o de petjada de les seues pròpies vides, com volent recuperar coses de la seua memòria perduda i a més a més de la seua dignitat com veins del barri.
S’han viscut i es viuen moments de tensió i de frustració, no ja per la desgràcia, sinó per les ambigüetats i la inoperància d’un govern públic bastant allunyat del ciutadà. Ara toca parlar de negociacions, d’indemnitzacions, i els afectats mentrestant van pullulant per cases d’altres i hotels. La gent només vol informació, que s’accepten com cal les responsabilitats corresponents i que es recompense de forma justa i ràpida els danys als afectats; però tal com això pareix, ha començat un conte burocràtic de mai acabar.
Però la cosa més important que està demanant la gent és simplement una reafirmació de la seua pròpia condició d’ésser, és a dir, com a ciutadans; es vol parlar i ser escoltats, es vol fer, participar i decidir més directament. Hui en dia pareix que la cosa pública siga sols d’uns pocs, i s’oblida per tant que nosaltres som els elements integradors. Assumptes com el del Carmel ens fa pensar en una Barcelona foradada com un colador, sostinguda feblement en uns fins pilars de cristall. ¿Els fràgils fonaments tècnics i humans de la ciutat podrien aguantar uns forats més?, qui sap quan podrien enfonsar-se.
| msolni@alumni.uv.es