WORK|OUT European Students’ Review

TRAGALUZ DEL INFINITO

From the big cinemas to the projection rooms of sex-shops. To the memory of Niza’s cinema.

   | Albert Alsina Ferrando (Barcelona). Mentre reparteixen óscars com xurros daurats, quelcom del cinema mor. El cinema és art i indústria, creació i negoci, illusió i feixos de bitllets. El “Tragaluz del infinito” ha viscut des del seu naixement, en la tensió d’aquests contrastos; potser per això ens trobem davant d’un acte creatiu que sobreviu adaptant-se sempre als nous temps que li toquen viure. Així és com hem passat de tenir un ampli ventall de cinemes de barri, de pantalla única i variada programació, a l’actual plantell de multisales encavides en grans superficies comercials, estratègicament camuflades per precipitar un deambular per les mateixes, a l’espera que els seus espectadors caiguin en algun dels seus paranys-botiga.
   Els temps canvien, és inevitable. El cinema ha de competir amb un reguitzell d’enginys audiovisuals que en un passat no gaire llunyà no existien. També els hàbits han canviat, ara no s’entén el fet de passar-se tota una tarda al cinema, sinó és per veure la trilogia d’algun senyor amb anells. Però bé, no anirem a plorar ara pel passat o pel present; ben mirat, tot semblen excuses. Perquè si el que tenim és una solució que en el seu moment van haver d’empendre els empresaris perquè les sales enormes s’envellien i es buidaven, ¿per què no s’ha fet l’esforç de replantejar aquesta via d’escapament precipitat?. Abans, segur que per motius estretament polítics, hi ha qui es preocupa més de què els films estiguin doblats al català, quan per la mateixa raó (per amor?) que es defensa una llengua, se n’intenta ocultar un altra (per confort?), sense parlar del treball dels actors que volguem o no queda tergiversat.
   I és que en el fons no crec que sigui un problema de cèntims, ni de canvi ni de costums, ni mandangues amb vinagre, perquè quan es vol aixecar un bon pirulo que faci ombra a uns altres, bé que es fa i tant contents, i oh! que maco i quina excitació; és per això que crec que s’hauria de fer l’esforç de donar al públic noves alternatives, que fos ell qui tries davant d’un bon ventall de possibilitats i no fer creure al ciutadà que si vol veure una cosa aquella és l’única manera de poder-ho fer. Ès per això, que penso que com de la mateixa manera existeixen biblioteques públiques a cada barri, hauria d’haver-hi un servei de cinema públic, amb un ric ventall de pellícules novedoses i passades, fet que convertiria el cinema en allò que en el seu moment va ser, un lloc per passar una bona estona i aprendre, sense necessitat de tenir-nos de desplaçar a ghettos petits i incòmodes que fan un cert tuf a esnobisme.
   La cosa no està per predre el temps, perquè mentre les estrelles recullen els seus premis, els espectadors no premiats anem veient com cauen i s’obliden els indrets on vam aprendre a allucinar amb el cinema. Sinó correm una mica per guarir-les, en compte de transformar-les en multisales o enderrocar-les directament, potser acabarem veient cinema en cabines de cine-shops.

| aaferrando@telefonica.net