contents   inside europa international special european language magazine barcelona

new in town: barcelona editorial (catalan/en) el somni d’un mico (ca) el nou perfil de barcelona (ca) el síndrome de ulises (sp) dades culturals

EL SOMNI D’UN MICO Is art a beast? Have you ever been to a zoo? and to a museum? Barcelona might give an answer to the question.    | Albert Alsina Ferrando. Barcelona no existeix, és una marca.    L’art en aquesta urbs que s’ho creu i li agrada, es desenvolupa com pot, a l’espera d’un reconeixement menys lucratiu. L’art espera, i la gent passa de llarg, i a estones es queda mirant, i fins i tot paga una entrada, i després paga un catàleg, i fins i tot pagarà una samarreta. És important saber, que l’art té un preu, perquè no tot és art, i l’art és precisament allò que ens diuen que ho és; qui? Doncs els mateixos (els reconeixereu d’una hora lluny, per les seves testes blanquinoses que llueixen, com si foren tocades per alguna gràcia divina...cosa que no em fa cap gràcia, però que si m’omple de sospites... ¿perquè tots els homes amb poder en aquesta terra, han de lluir una bona cabellera platejada? ay! si en Copito aixequés el cap, serà millor que no, sinò potser reaccionava “a lo King Kong” i començaven a rodolar caps, com a la Revolució Francesa), que ens diuen a cau d’orella, com si fossin superherois, que hem de fer el bé, que tranquils que ells ens lliuraran del mal que ells mateixos creen per tenir-nos ben acollonidets.    Aquí habita l’art dins diferents bombolles, inflades amb heli, és per això que la seva veu dins aquestes magnífiques estructures aixecades a base de vanitats engreixades, és fina i graciosa, i a vegades pot semblar-nos maca. Fins i tot, el més inmenjable dels apats artístics, si cap dins la bombolla es lloa com un plat d’en Ferran Adrià. Hem de fugir dels camins de les rajoles grogues, sembrats de trampes-peatge, on se’ns ensenya el bocí de la història de l’art, més vistós i exportable. Anar a cercar, equipats amb agulles ben afilades (estri indispensable per rebentar bombolles), aquells viaranys ocults a l’ombra de la pirotècnia propagandística. Són multiples els espais on podrem gaudir d’experiències enriquidores, i potser aquests, no tenen res a veure amb un museu, potser neixen en el simple gest d’un persona. Si l’art no pica, no pot curar els cors inquiets. Mireu, i amb això ja callo, amb l’art a Barcelona, passa com amb el Copito: L’art és una bèstia, i se l’intenta tancar, per treure’n el millor benefici possible, per vendre mitjançant la seva excepcional condició quelcom que els altres no tenen, per atreure el màxim de consumidors possibles, cap a una ciutat que es creu cada cop més exclusiva en molts aspectes, a força d’enviar al no res les arrels, d’ignorar els traços fets pel poble en la seva carrera diària. | aaferrando@telefonica.net